Translate, Traducetelo

dimarts, 21 de maig del 2013

De Shinpū Viento Divino a espíritu de cerezo.


En català desprès de les fotos.

En 1274 los soldados mongoles de Kublai Khan, nieto del conocido Gengis Khan y recién nombrado Emperador de China, intentaron invadir las costas japonesas y someter al país bajo el Imperio Chino, unas fuertes tormentas los hicieron recular hasta Corea. En 1281 lo volvieron a intentar y tras medirse con los samurai, que durante una semana impidieron el desembarco, un representante del Emperador japonés fue enviado a orar ante la diosa del sol, para  que intercediera por ellos. Un fuerte tifón barrió la flota mongol y a este tifón se le bautizó como神風 “Viento Divino” pronunciándose Shinpū.  Los nipones tomaron este hecho como que los dioses los habían elegido y los protegerían.

A finales de la Segunda Guerra Mundial, La Armada Imperial Japonesa intentaba detener el avance de los soldados aliados en el Océano Pacifico.  En la Batalla del Mar de Filipinas, junio de 1944, se perdieron muchos aviones y pilotos, empezando a escasear el personal mas cualificado en el bando japonés.

Algunos pilotos, con aviones irremediablemente dañados, decidían   colisionar antes de verse apresados al igual que hubieran hecho los samuráis, pero eran acciones libres y sin obedecer a ninguna orden.

En 1942 algunos mandos expresaron el afán de utilizar tácticas suicidas para tratar de mermar las fuerzas enemigas pero voces discordantes en el ejercito manifestaban que independientemente de la perdida segura de los pilotos, el coste de los aviones para un solo uso y el adiestramiento de los pilotos para que hicieran blanco sobre las cubiertas de los barcos, era demasiado elevado. Se decidió empezar con  unas unidades especiales en tierra, como las “cargas Banzai” (foto 1) y por mar con las lanchas Shin'yō (foto 2).  A mediados de 1944 se dio orden a los Cuerpos de Ataque Aéreo para que formara una unidad especial. Se creó la  “Shinpū tokubetsu kōgeki tai” Unidad Especial de Ataque Shinpū.

Shinpū como aquel tifón que salvó al pueblo japonés del ataque del Imperio Chino.

Entonces ¿Por qué en occidente se les conoce por el nombre de kamikazes? El error, como en otros casos como en los kanji que conforman las palabras, Monte Fuji o Hara Kiri, vino de los traductores occidentales. Estos no habituados a la doble escritura japonesa tomaron los anagramas de la palabra Shinpü (foto 3) y los interpretaron por el sistema On'yomi (lectura por sonido) y creyeron que se leía como “kamikaze”  cuando en realidad esos símbolos eran del sistema Kun'yomi (lectura por precepto) leyéndose “Shinpū”.

Entre 1944 y 1945 se influenció al pueblo nipón bajo la doctrina del shintoismo estatal, donde se instaba a reverenciar al Emperador como a un Dios. Muchos soldados estaban dispuestos a convertirse en  Eirei, que significa Espíritus Guardianes del País, dando su vida a cambio.

Se formó el grupo especial de ataque aéreo dividiéndolo en cuatro grupos llamados: Shikishima (nombre poético de Japón), Yamato (antiguo nombre de Japón), Asahi (sol de mañana) y Yamazakura (sakura de montaña). Se dice que todos fueron voluntarios, aunque hay algunas voces que no están totalmente de acuerdo con esta afirmación (foto 4). El mas joven tenía 17 años y el más viejo 35. Yukio Seki (foto 5) fue el primero y tras él otros 4.000 muchachos se autosacrificaron por su país, solo uno de ellos sobrevivió.  Haruo Hirota, en Abril de 1945, tenia 19 años y su planeador iba adosado a un bombardero que fue alcanzado por las balas enemigas, el piloto del bombardero soltó el anclaje del planeador antes de tiempo y aunque Haruo Hirota hizo todo lo posible por impactar contra su objetivo, solo consiguió caer al mar.  El piloto se sintió deshonesto con su pueblo y más cuando supo que lo habían considerado una vergüenza, con lo que decidió no volver a Japón, al terminar la guerra el tenia 20 años y se estableció en EEUU donde se casó y tuvo dos hijos, convirtiéndose en un reputado cheff.

Tras un durísimo entrenamiento y antes de la salida a su misión final, se realizaba una ceremonia de despedida. A cada uno de los hombres se les entregaba la insignia de la flota naval, la bandera del sol naciente (foto 6) con diversas inscripciones espirituales y de inspiración (foto 7 y 8). Se les entregaba también o bien una katana o una pistola. Se les ofrecía una copa de sake o una taza de te (foto 9). Ellos se colocaban su senninbari o “cinta de 1000 puntadas” (próximamente haré una entrada sobre esta prenda) y componían un Jisei no ku, poema relativo a la muerte (foto 10), al igual que lo habían hecho los samuráis antes del seppuku (suicidio por honor) y tras recibir condecoraciones militares y asegurarles que sus espíritus se convertirían en cerezos, se leía el siguiente poema del fundador de la unidad, Almirante Takijiro Onishi.
“La vida es como la flor del cerezo en primavera, primero un capullo que enseguida se marchita, ¿cómo esperar que su fragancia sea eterna?”, y se dirigían a su ultima misión (foto 11).

Takijiro Onishi (foto 12), tras recibir la noticia de que el Emperador había hecho oficial la rendición incondicional de Japón, decidió hacerse el seppuku.  Dejó escrita la siguiente nota:

“Deseo expresar mi profundo aprecio a las almas de los valientes atacantes especiales. Ellos lucharon y murieron valerosamente, con fe en nuestra victoria final. En la muerte, quiero purgar la parte que me toca en el fracaso de no lograr esa victoria y pido disculpas a las almas de esos aviadores muertos y sus acongojadas familias.Deseo que la gente joven de Japón encuentre en mi muerte una moraleja. Ser temerarios solamente favorecerá al enemigo. Deben inclinarse con la mayor perseverancia ante el espíritu de la decisión del Emperador [...] Ustedes son el tesoro de la nación. Con todo el fervor de espíritu de los atacantes especiales, luchen por el bienestar de Japón y por la paz en todo el mundo”.

En 1975 se inauguró en la antigua Base Aérea de Chiran, base principal de la Unidad Especial de Ataque Shinpū, un museo en honor a aquellos valientes soldados. En el mismo pueblo se pueden ver una gran cantidad de monumentos en su memoria así como toda una calle flanqueada por linternas que enmarcan el camino hasta el museo (fotos de la 13 a la 18).

                                                               ¡¡¡Banzai!!!
 
foto 1

foto 2

foto 3

foto 4

foto 5

foto 6

foto 7

foto 8


 
foto 9

foto 10

foto 11

foto 12

foto 13

foto 14

foto 15

foto 16

foto 17

foto 18


Al 1274 els soldats mongols de Kublai Khan, nét del conegut Gengis Khan i recentment nomenat Emperador de la Xina, van intentar envair les costes japoneses i sotmetre el país sota l'Imperi Xinès, unes fortes tempestes els van fer recular fins a Corea. Al 1281 ho van tornar a intentar i després mesurar-me amb els samurais, que durant una setmana van impedir el desembarcament, un representant de l'Emperador japonès va ser enviat a pregar davant la deessa del sol, perquè intercedís per ells. Un fort tifó va escombrar la flota mongol i a aquest tifó se’l  va batejar com "Vent Diví" pronunciant Shinpū. Els nipons van prendre aquest fet com que els déus els havien triat i els protegirien.

A la fi de la Segona Guerra Mundial, L'Armada Imperial Japonesa intentava detenir l’avanç dels soldats aliats en l'Oceà Pacífic. A la Batalla del Mar de les Filipines, juny de 1944, es van perdre molts avions i pilots, començant a escassejar el personal més qualificat en el bàndol japonès.

Alguns pilots, amb avions irremeiablement danyats, decidien estavellar-se abans de veure’s capturats igual que haguessin fet els samurais, però eren accions lliures i sense obeir cap ordre.

En 1942 alguns comandaments expressar l’afany d’utilitzar tàctiques suïcides per intentar minvar les forces enemigues però veus discordants en l’exèrcit manifestaven que independentment de la pèrdua segura dels pilots, el cost dels avions per a un sol ús i l’ensinistrament dels pilots perquè fessin blanc sobre les cobertes dels vaixells, era massa elevat. Es va decidir començar amb unes unitats especials a terra, com les "càrregues Banzai" (foto 1) i per mar amb les llanxes Shin'iō (foto 2). A mitjans de 1944 es va donar ordre als cossos d'Atac Aeri perquè formésin una unitat especial. Es va crear la "Shinpū Tokubetsu kōgeki tai" Unitat Especial d'Atac Shinpū.

Shinpū com aquell tifó que va salvar al poble japonès de l’atac de l'Imperi Xinès.

Llavors per què a Occident se’ls coneix pel nom de kamikazes? L’error, com en altres casos com en els kanji que conformen les paraules, Mont Fuji o Hara Kiri, ve dels traductors occidentals. Aquests no habituats a la doble escriptura japonesa van prendre els anagrames de la paraula Shinpü (foto 3) i els interpretaren pel sistema On'yomi (lectura per so) i van creure que es llegia com "kamikaze" quan en realitat aquests símbols eren del sistema Kun'yomi (lectura per precepte) llegint-se "Shinpū".

Entre 1944 i 1945 es va influenciar al poble nipó sota la doctrina del shintoisme estatal, on s’instava a reverenciar a l'Emperador com a un Déu. Molts soldats estaven disposats a convertir-se en Eirei, que significa Esperits Guardians del País, donant la seva vida a canvi.

Es va formar el grup especial d’atac aeri dividint-lo en quatre grups anomenats: Shikishima (nom poètic del Japó), Yamato (antic nom de Japó), Asahi (sol de matí) i Yamazakura (sakura de muntanya). Es diu que tots van ser voluntaris, tot i que hi ha algunes veus que no estan totalment d’acord amb aquesta afirmació (foto 4). El mes jove tenia 17 anys i el més vell 35. Yukio Seki (foto 5) va ser el primer i després d'ell altres 4.000 nois es autosacrificaren pel seu país, només un d’ells va sobreviure. Haruo Hirota, a l’abril de 1945, tenia 19 anys i la seu planador anava adossat a un bombarder que va ser malmès
per les bales enemigues, el pilot del bombarder va deixar anar l’ancoratge del planador abans de temps i encara que Haruo Hirota va fer tot el possible per impactar contra el seu objectiu, només va aconseguir caure al mar. El pilot es va sentir deshonest amb el seu poble i més quan va saber que l’havien considerat una vergonya, per lo que va decidir no tornar al Japó, en acabar la guerra el tenia 20 anys i es va establir als EUA on es va casar i va tenir dos fills, convertint- en un prestigiós xef.

Després d’un duríssim entrenament i abans de la sortida a la seva missió final, es realitzava una cerimònia de comiat. A cadascun dels homes se’ls lliurava la insígnia de la flota naval, la bandera del sol naixent (foto 6) amb diverses inscripcions espirituals i d’inspiració (foto 7 i 8). Se’ls lliurava també o bé una katana o una pistola. Se’ls oferia una copa de sake o una tassa de te (foto 9). Ells es col · locaven la seva senninbari o "cinta de 1000 puntades" (pròximament faré una entrada sobre aquesta peça) i componien un Jisei no ku, poema relatiu a la mort (foto 10), igual que ho havien fet els samurais abans del seppuku ( suïcidi per honor) i després de rebre condecoracions militars i assegurar-los que els seus esperits es convertirien en cirerers, es llegia el següent poema del fundador de la unitat, Almirall Takijiro Onishi.
"La vida és com la flor del cirerer a la primavera, primer un capoll que de seguida es marceix, com esperar que la seva fragància sigui eterna?", i es dirigien a la seva ultima missió (foto 11).

Takijiro Onishi (foto 12), després de rebre la notícia que l'Emperador havia fet oficial la rendició incondicional del Japó, va decidir fer-se el seppuku. Va deixar escrita la següent nota:

"Desitjo expressar la meva profunda estima a les ànimes dels valents atacants especials. Ells van lluitar i van morir valerosament, amb fe en la nostra victòria final. En la mort, vull purgar la part que em toca en el fracàs de no aconseguir aquesta victòria i demano disculpes a les ànimes d’aquests aviadors morts i els seus constrets familiars.Desitjo que la gent jove de Japó trobi en la meva mort una moralitat. Ser temeraris només afavorirà l’enemic. Han d’inclinar-se amb la major perseverança davant l’esperit de la decisió de l’emperador [...] Vostès són el tresor de la nació. Amb tot el fervor d’esperit dels atacants especials, lluitin pel benestar del Japó i per la pau a tot el món ".

En 1975 es va inaugurar a l’antiga Base Aèria de Chiran, base principal de la Unitat Especial d'Atac Shinpū, un museu en honor a aquells valents soldats. Al mateix poble es poden veure una gran quantitat de monuments a la seva memòria així com tot un carrer vorejat per llanternes que emmarquen el camí fins al museu (fotos de la 13 a la 18).

                                                                               ¡¡Banzai!!!











diumenge, 12 de maig del 2013

FELICE BEATO


En català desprès de les fotografies.

Seguramente alguna vez hayáis visto alguna vieja foto coloreada con temas japoneses, pues muy posiblemente sea obra del personaje a quien hoy va dedicada esta nueva entrada con la etiqueta de “Con nombre propio”. Hoy os contaré sobre Felice Beato (foto 1).
Felice o Felix Beato, como también se le conoce, nació en la isla de Corfú en 1833 ó 1834. En aquella época Corfú pertenecía al protectorado británico de las Islas Jonicas, por lo tanto nació con nacionalidad británica, aunque su familia era de orígenes italianos, pues no hemos de olvidar que hasta 1814 Corfú había sido veneciana.  La isla fue cedida a Grecia en 1864 circunstancia que le permitió, el 6 de agosto de 1873, llegar a ser Cónsul General de Grecia en Japón.

Beato puede ser considerado uno de los primeros fotógrafos de guerra y a su vez uno de los primeros en captar imágenes tanto de cadáveres en los campos de batalla como instantáneas de Extremo Oriente, de alguna manera  él fue el precursor del periodismo fotográfico con sus imágenes de 1855, de Balaclava,  donde realizó la cobertura de la Guerra de Crimea (foto 2), las de la Rebelión de la India de 1857 (foto 3) y las de la Segunda Guerra del Opio en China (1856-1860) (foto 4).

En 1863 llegó a Japón, instalándose en la ciudad portuaria de Yokohama, donde permaneció durante más de 20 años. En 1864  se asoció con Charles Wirgman creando el estudio “Beato & Wirgman, Artists and Photographers” hasta que se separaron en 1867.
En pleno Shogunato, el movimiento de los extranjeros estaba bastante restringido, esto le da aun más valor a la gran cantidad de instantáneas que consiguió capturando los primeros atisbos de la  sociedad japonesa de la época que se conocieron en occidente (fotos de 5 a 11).
Además de los retratos que hacia en su estudio, solía visitar  otras poblaciones, donde plasmaba las imágenes de sus gentes en sus quehaceres así como la arquitectura y paisaje de la zona(fotos de 12 a19). Se recorrió el Tokaido tomando fotos. (Tokaido  fue el camino más importante que conectaba Edo, la actual Tokyo, con Kyoto, las dos ciudades imperiales) (fotos 20 y 21).

Fue pionero en técnicas para el coloreado a mano de las fotografías, inspirándose en el arte japonés de acuarela e impresión con sellos de madera como los famosos Ukiyo-e (foto 22).
También fue uno de los primeros fotógrafos en realizar panoramas que realizaba con varias exposiciones contiguas que posteriormente unía en una sola impresión. Famoso es su foto panorámica de la antigua ciudad de Edo, actual Tokyo de 1865 o 1866 que hizo uniendo cinco fotografías consecutivas (foto 23).
Dominó a la perfección el complicado sistema de fotografía del colodión húmedo con placas de cristal. En este proceso se requería, mucho tiempo de exposición como parte del procedimiento fotográfico, lo que le permitió ubicar y encuadrar, el tema fotografiado, con gran acierto.
Incluyo un vídeo donde se puede apreciar lo difícil y laborioso que era entonces sacar y revelar un simple negativo con ese sistema. 


En Octubre de 1866 hubo un gran incendio en la ciudad, se quemó su estudio junto con todos los negativos. Tardó más de dos años, trabajando duro, para reponerse de las pérdidas. Hizo copias de sus fotografías originales, en aquella época con todas sus limitaciones tecnológicas, una manera económica de duplicarlas era sujetando el original en una madera y volviéndolas a fotografiar y obteniendo nuevos negativos, aunque perdiendo detalles y a veces con la aparición de la imagen de los alfileres de sujeción de la foto original.

En 1869, disuelta su asociación con Wirgman, fundó F. Beato & Co., Photographers, que fue su propio estudio en Yokohama. Con  H. Woolett como asistente y cuatro fotógrafos locales, Kusakabe Kimbei y Ueno Hikoma, entre ellos. Ocasionalmente hizo de maestro a otros fotógrafos y artistas gracias a su gran experiencia.

En 1871 lo contrataron como fotógrafo oficial de la expedición naval estadounidense a Corea. Sus instantáneas, son oficialmente, las primeras fotografías que de aquel país y de aquellas gentes, se vieron en el mundo (foto 24 y 25).

En 1877 vendió su estudio retirándose profesionalmente de la fotografía y se dedicó  a otros negocios. Poseyó intereses financieros en el Gran Hotel de Yokohama, fue comerciante de alfombras importadas, poseyó tierras y fue asesor de propiedades. El 29 de Noviembre de 1884 abandonó Japón, con destino a Egipto, por aquel entonces se publicó en la prensa japonesa que había perdido todo su capital en el mercado de la plata de Yokohama. En Egipto volvió al trabajo de fotógrafo (foto 26).

Se presume que murió alrededor de 1907 después de haber vivido y trabajado otra vez de fotógrafo en Sudan (foto 27), en Inglaterra donde dio clases en la London and Provincial Photographic Society y en Birmania donde tuvo su ultimo estudio fotográfico y un par de tiendas de muebles. 


Su legado de "Shashin", palabra japonesa usada para nombrar a la fotografía y que traduciremos como "copia de la verdad", puede verse en exposiciones itinerantes, museos e incluso podemos hacernos con alguno de estos libros con sus instantaneas (foto 28).

Os dejo también un bonito video con un recorrido por su amplia obra.


01

02

03

04

05

06

07

08

09

10

11

12

 
13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

 
23

24

25

26

27

28
Segurament alguna vegada heu vist alguna vella foto acolorida amb temes japonesos, molt possiblement sigui obra del personatge a qui avui va dedicada aquesta nova entrada amb l’etiqueta de "Amb nom propi". Avui us explicaré sobre Felice Beato (foto 1).

Felice o Felix Beato, com també se li coneix, va néixer a l’illa de Corfú el 1833 o 1834. En aquella època Corfú pertanyia al protectorat britànic de les illes Jòniques, per tant va néixer amb nacionalitat britànica, encara que la seva família era d’orígens italians, ja que no hem d’oblidar que fins 1814 Corfú havia estat veneciana. L’illa va ser cedida a Grècia en 1864 circumstància que li va permetre, el 6 d’agost de 1873, arribar a ser Cònsol General de Grècia al Japó.

Beato pot ser considerat un dels primers fotògrafs de guerra i alhora un dels primers a captar imatges tant de cadàvers en els camps de batalla com instantànies de l'Extrem Orient, d’alguna manera ell va ser el precursor del periodisme fotogràfic amb les seves imatges de 1855 , de Balaclava, on va realitzar la cobertura de la Guerra de Crimea (foto 2), les de la Rebel · lió de l’Índia de 1857 (foto 3) i les de la Segona Guerra de l'Opi a la Xina (1856-1860) (foto 4) .

En 1863 va arribar al Japó, instal · lant’se a la ciutat portuària de Yokohama, on va romandre durant més de 20 anys. En 1864 es va associar amb Charles Wirgman creant l’estudi "Beato & Wirgman, Artists and Photographers" fins que es van separar en 1867.
En ple Shogunat, el moviment dels estrangers estava bastant restringit, això li dóna encara més valor a la gran quantitat d’instantànies que va aconseguir capturant els primers indicis de la societat japonesa de l’època que es van conèixer a occident (fotos de 5 a 11) .
A més dels retrats que va fer en el seu estudi, solia visitar altres poblacions, on plasmava les imatges de les seves gents en els seus quefers així com l’arquitectura i paisatge de la zona (fotos de 12 a19). Es va recórrer el Tokaido fent fotos. (Tokaido va ser el camí més important que connectava Edo, l'actual Tòquio, amb Kyoto, les dues ciutats imperials) (fotos 20 i 21).

Va ser pioner en tècniques per al acolorit a mà de les fotografies, inspirant-se en l’art japonès d’aquarel·la i impressió amb segells de fusta com els famosos Ukiyo-e (foto 22).
També va ser un dels primers fotògrafs a realitzar panorames que feia amb diverses exposicions contigües que posteriorment unia en una sola impressió. Famósa és la seva foto panoràmica de l’antiga ciutat d'Edo, actual Tòquio de 1865 o 1866 que va fer unint cinc fotografies consecutives (foto 23).
Va dominar a la perfecció el complicat sistema de fotografia del col · lodió humit amb plaques de vidre. En aquest procés es requeria, molt de temps d’exposició com a part del procediment fotogràfic, el que li va permetre ubicar i enquadrar, el tema fotografiat, amb gran encert.
Incloc un vídeo on es pot apreciar el difícil i laboriós que era llavors fer i revelar un simple negatiu amb aquest sistema.


A l’octubre de 1866 hi va haver un gran incendi a la ciutat, es va cremar el seu estudi juntament amb tots els negatius. Va trigar més de dos anys, treballant dur, per refer-se de les pèrdues. Va fer còpies de les seves fotografies originals, en aquella època amb totes les seves limitacions tecnològiques, una manera econòmica de duplicar era subjectant l’original en una fusta i tornant-les a fotografiar i obtenint nous negatius, encara que perdent detalls i de vegades amb l’aparició de la imatge dels agulles de subjecció de la foto original.

En 1869, dissolta la seva associació amb Wirgman, va fundar F. Beato & Co, Photographers, que va ser el seu propi estudi a Yokohama. Amb H. Woolett com a assistent i quatre fotògrafs locals, Kusakabe Kimbei i Ueno Hikoma, entre ells. Ocasionalment va fer de mestre a altres fotògrafs i artistes gràcies a la seva gran experiència.

En 1871 el van contractar com a fotògraf oficial de l’expedició naval nord-americana a Corea. Les seves instantànies, són oficialment, les primeres fotografies que d’aquell país i d’aquella gent, es van veure en el món (foto 24 i 25).

El 1877 va vendre el seu estudi retirant-se professionalment de la fotografia i es va dedicar a altres negocis. Va posseir interessos financers al Gran Hotel de Yokohama, va ser comerciant de catifes importades, va posseir terres i va ser assessor de propietats. El 29 novembre de 1884 va abandonar Japó, amb destinació a Egipte, aleshores es va publicar a la premsa japonesa que havia perdut tot el seu capital en el mercat de la plata de Yokohama. A Egipte va tornar a la feina de fotògraf (foto 26).

Es presumeix que va morir al voltant de 1907 després d’haver viscut i treballat altra vegada de fotògraf a Sudan (foto 27), a Anglaterra on va donar classes a la London and Provincial Photographic Society i a Birmània on va tenir el seu últim estudi fotogràfic i un parell de botigues de mobles.

El seu llegat de "Shashin", paraula japonesa utilitzada per nomenar la fotografia i que traduirem com "còpia de la veritat", es pot veure en exposicions itinerants, museus i fins i tot podem fer-nos amb algun d’aquests llibres amb les seves instantànies (foto 28).

Us deixo també un bonic vídeo amb un recorregut per la seva àmplia obra.



dimecres, 8 de maig del 2013

ELS MEUS ALTRES TREBALLS / MIS OTROS TRABAJOS (BIS)


Aquí os deixo mes del meus altres treballs, os recordo que hi ha un altre entrada anterior a aquesta sobre aquets treballs AQUI, per si no la heu vist.
 Aquí os dejo más de mis otros trabajos, os recuerdo que hay otra entrada anterior a esta sobre estos trabajos AQUI, por si no la habéis visto.