Translate, Traducetelo

dimarts, 5 d’agost de 2014

LOS ABANICOS JAPONESES

En estas épocas del año que el calor nos hace pasar malos ratos, que bien viene tener a mano un abanico ¿verdad? 


Egipcios, Etruscos, Persas, Babilonios, Griegos, Romanos, Mayas, Aztecas, el hombre de la prehistoria, etc…..todos ellos utilizaron artilugios para remover el aire y refrescase, para avivar el fuego y para alejar a los insectos. Todos ellos usaron abanicos o sus precursores.

Realmente el origen del abanico es incierto, lo único cierto es que su forma ha ido evolucionando con el tiempo. Posiblemente el primer abanico surgió simultáneamente al descubrimiento del fuego en la prehistoria, cualquier hoja de planta debía servir para avivarlo. 

Hay pruebas arqueológicas de  que en Egipto ya se usaban 3.000 años antes de Cristo y aunque eran de grandes dimensiones se usaban para remover el aire y ahuyentar a los insectos voladores. 




Los griegos habían desarrollado tres clases de abanicos, el miosoba, el ripis y el psigma y los romanos dos, el flabelo y el muscaria. 



Hay quien afirma que el abanico fijo, tal y como lo conocemos hoy, se usaba en China ya en el siglo VIII antes de Cristo y que el abanico plegable se inventó en Japón en el 877 después de Cristo, pero hay otras opiniones sobre su creación.
También se cuenta que los abanicos, tanto el fijo como el plegable vienen de Corea y que desde ese país pasaron a China y Japón. Del abanico fijo, conocido por nosotros como Paipai, en la antigua Corea se decía que tenía ocho virtudes, entre ellas: mover el aire, espantar a los mosquitos, avivar las brasas del fuego, servia de base para llevar algún bulto en la cabeza, servia para sentarse en el suelo y como recogedor.



El plegable dicen que apareció durante la Dinastía Goryeo 918-1392. 

La llegada a Europa, del abanico plegable, también es confusa, por una parte se dice que llegaron a la Península Ibérica de manos de los Jesuitas pero hay quien apuesta que vinieron con los grandes viajeros, como Marco Polo y Giovanni da Pian del Carpine, que los introdujeron en Francia e Italia tras sus viajes por la Ruta de la Seda. 

Pero nacieran en Corea, en China o en Japón, hoy os hablaré de los usados en el país del Sol Naciente.

Podemos encontrar varios tipos de abanicos: 


団扇  (Uchiwa) el abanico rígido. 



Los primeros ejemplares fueron confeccionados con hojas y pelo de animales, se usaron en diversos ritos religiosos. En algún momento del periodo Edo (1603–1868) empezaron a utilizarse como recuerdos-amuletos de algunos templos. 
Posteriormente se hicieron de sólida madera, aunque no eran muy ligeros y después de tallos de bambú cortados y forrados con papel. La evolución los llevó a confeccionarlos con finas telas, aunque siguen siendo más comunes los de papel. Ya últimamente se confeccionan con plástico y esos son más que nada con fines publicitarios. 

El uchiwa hoy en día es un complemento necesario al vestir las frescas yukatas de verano ya sea para dar un paseo o para asistir a algún baile tradicional y mientras no se usa, su lugar adecuado para llevarlo es en la parte posterior del cinturón. 




En la cocina es indispensable al  preparar el arroz.



Pasear por las calles comerciales de las grandes ciudades en verano, puede suponer que te lleves a casa varios ejemplares de plástico, estos son utilizados para promocionar artículos, tiendas, restaurantes, etc….



Pequeños uchiwa son utilizados como postales y son enviadas por correo con mensajes para familiares y amigos. 




Los actuales Uchiwa se han convertido, a demás de ser un útil artilugio contra el calor, en verdaderos objetos de decoración. Kyo Uchiwa Aiba son artesanos que llevan confeccionándolos desde 1689, 325 años instalados en Kyoto desde donde han realizado adorables abanicos rígidos con diferentes formas y decoraciones muy diversas. Desde 18 Euros hasta cerca de 900 Euros es su gama de precios para ejemplares en los que se utilizan diversas técnicas: tallado y teñido a mano, impresión en bloque, dibujo manual de paisajes, poesías Waka o Haiku caligrafiados  manualmente, etc….




水うちわ  (Mizu uchiwa)


Este abanico es una variante del anterior, originarios de la prefectura de Gifu, se confeccionan hace mas de 1300 años, con caña de bambú y papel Kanpishi que esta hecho con fibras y cortezas de una planta llamada Daphne odora y que posteriormente es barnizado para impermeabilizarlo y conseguir en efecto de transparencia.

 Antes de abanicarse se sumerge en agua y al usarlo unas finas gotas aumentan el efecto de frescor.



Podéis ver en estos dos breves vídeos, como lo utilizan.


扇子 (Sensu) el abanico plegable.


Se baraja la idea que fue inventado como ornamento de la indumentaria para celebraciones religiosas y de la corte, como coronaciones y matrimonios palaciegos. Que luego pasó a ser parte usual en los complementos de la indumentaria tanto para hombres como para mujeres de la corte imperial. 
Los primeros fueron confeccionados con dos tipos de madera, si el abanico era para una persona mayor de 16 años, se usaba madera de gran calidad de un árbol parecido al ciprés  llamado hinoki, si el propietario era una persona menor, la madera utilizada era la de la cryptomeria (sugi en japonés) por su resistencia, y en los dos casos terminados con papel hecho a mano, dependiendo del rango de su propietario, el abanico tenía  más o menos láminas siendo los mas lujosos para la familia imperial.  El de la Emperatriz podía tener entre 25 y 38 varillas y se decoraban con imágenes de ciruelos, camelias, pinos o crisantemos. El resto de la corte podía usar abanicos decorados con pájaros o flor de cerezo. Las varillas estaban unidas con hilos de seda de colores a concordancia con los colores de los dibujos.  

En el periodo Heian (794-1185) se extendió su uso. 
Los actores de teatro Noh,


los bailarines de los principales templos Shintō como el de Ise, Kasuga y Kitano para la ceremonia llamada Kagura,



las geishas, maikos y geikos, etc…



los introdujeron dentro de las llamadas artes escénicas.  
Un pequeño abanico de tres varillas y papel de textura gruesa se introdujo en la ceremonia del te, pero solo era usado como “bandeja” para los dulces. 
En el siglo XII ya existía el gremio de los constructores de abanicos, dado que su uso se extendió por todas las clases sociales. 



Grandes pintores y calígrafos los decoraron con sus obras.





Desde los emperadores hasta los sirvientes los  poseían y esto derivó en tener que crear un código de etiqueta para su uso, por ejemplo:
El abanico podía llevarse abierto en la calle, pero al entrar en una casa ajena lo correcto era guardarlo en la manga.  Solo se permitía abanicarse en las casas de personas muy cercanas, como familiares o amigos íntimos. Bajo ningún concepto nadie podía abanicarse delante de un Ikebana, eso hubiera representado una gran falta de respeto. Los sirvientes tenían permiso para abrirlo en cualquier circunstancia para recibir órdenes de sus amos, siempre que se produjera proximidad entre ellos, el sirviente debería taparse la boca con el abanico. 



Sigue formando parte de la indumentaria masculina de boda, en los ritos sintoísta. 



Actualmente hombres







y mujeres del país nipón siguen usándolo con regularidad, en las tiendas especializadas suelen tener un escaparate para modelos femeninos, que son mas coloridos,


y de modelos masculinos, que son mas sobrios.


Además de comprar un abanico, también se puede comprar una bonita y útil funda para ellos. 


Ahora entraremos en los abanicos de guerra, los utilizados por los samurai y las mujeres de su familia, así como por las  Kunoichi (mujeres Ninja). 


軍配 (Gunbai) 


Utilizados por oficiales de alto rango en la batallas, a partir del siglo XI, eran fijos y estaban hechos con madera maciza, metal o los dos materiales combinados. Su utilidad fue varia, así tanto servia para defenderse de las flechas, como para taparse del sol, como era usado para enviar señales a las tropas dependiendo de la posición en que el oficial lo colocaba. 



Actualmente es utilizado por los árbitros de Sumo, con el se señala al vencedor del combate. 




鉄扇 (Tessen) 


En el siglo XII aparecen los abanicos utilizados para la defensa y ataque de los que ya os hable en la entrada de las Onna Bugeisha. Confeccionados de manera que parecieran un abanico plegable común, la realidad es que eran una útil arma que era fácil de camuflar entre la indumentaria de la época. Sus 8 o 10 varillas eran contundentes placas de metal, útiles cerrados como arma arrojadiza, o para golpear y útiles abiertos para esquivar flechas, dardos envenenados y golpes de espada.


Su uso era enseñado en las escuelas de lucha pasando a ser un arte marcial llamado Tessenjutsu que hoy en día aun se practica en forma deportiva.



軍扇 (Gunsen) 


Parecidos a los ya nombrados tessen, pero con la diferencia que su parte metálica era únicamente los radios que sujetaban las varillas, así que abiertos tenían la apariencia de un bonito e inofensivo abanico. Latón o bronce en los radios interiores y metales finos o madera para los exteriores los hacían ligeros pero consistentes a su vez, así que tanto sirvieron como arma de defensa como abanico común. 





Y para terminar comentar a nivel general que tanto en Japón,

Corea,


China


y España,


forman parte de la cultura y que los podemos ver en una gran cantidad de representaciones folclóricas. 

Este es mi “arsenal japonés” particular. 






En aquestes èpoques de l’any que la calor ens fa passar males estones, que bé ve tenir a mà un ventall oi? 


Egipcis, Etruscs, Perses, Babilonis, Grecs, Romans, Maies, Asteques, l’home de la prehistòria, etc ..... tots ells van utilitzar artefactes per remoure l’aire i que refresqués, per avivar el foc i per allunyar els insectes. Tots ells van usar ventalls o els seus precursors. 

Realment l’origen del ventall és incert, d’única cosa certa és que la seva forma ha anat evolucionant amb el temps. Possiblement el primer ventall va sorgir simultàniament al descobriment del foc a la prehistòria, qualsevol fulla de planta havia de servir per avivar les brases. 

Hi ha proves arqueològiques que a Egipte ja es feien servir 3.000 anys abans de Crist i encara que eren de grans dimensions s’usaven per remoure l’aire i espantar els insectes voladors. 




Els grecs havien desenvolupat tres classes de ventalls, el miosoba, el ripis i el psigma i els romans dos, l'flabelo i el muscaria. 



Hi ha qui afirma que el ventall fix, tal com el coneixem avui, s’usava a la Xina ja al segle VIII abans de Crist i que el ventall plegable es va inventar al Japó al 877 després de Crist, però hi ha altres opinions sobre la seva creació. 
També s’explica que els ventalls, tant el fix com el plegable vénen de Corea i que des d’aquest país van passar a Xina i Japó. Del ventall fix, conegut per nosaltres com paipai, a l’antiga Corea es deia que tenia vuit virtuts, entre elles: moure l’aire, espantar els mosquits, avivar les brases del foc, servia de base per portar algun farcell al cap, servia per seure a terra i com recollidor.


 El plegable diuen que va aparèixer durant la Dinastia Goryeo 918-1392. 

L’arribada a Europa, del ventall plegable, també és confusa, d’una banda es diu que van arribar a la Península Ibèrica de mans dels Jesuïtes però hi ha qui aposta que van venir amb els grans viatgers, com Marco Polo i Giovanni da Pian del Carpine, que els van introduir a França i Itàlia després dels seus viatges per la Ruta de la Seda. 

Però naixessin a Corea, a la Xina o al Japó, avui us parlaré dels usats en el país del Sol Naixent. 

Podem trobar diversos tipus de ventalls: 


団 扇 (Uchiwa) el ventall rígid. 



Els primers exemplars van ser confeccionats amb fulles i pèl d’animal, es van usar en diversos ritus religiosos. En algun moment del període Edo (1603-1868) van començar a utilitzar-se com records-amulets d’alguns temples. 
Posteriorment es van fer de sòlida fusta, encara que no eren molt lleugers i després de tiges de bambú tallats i folrats amb paper. L’evolució els va portar a confeccionar amb fines teles, encara que segueixen sent més comuns els de paper. Ja últimament es confeccionen amb plàstic i aquests són més que res amb finalitats publicitàries. 

El Uchiwa avui en dia és un complement necessari al vestir les fresques yukatas d’estiu ja sigui per fer una passejada o per assistir a algun ball tradicional i mentre no s’usa, el seu lloc adequat per dur és a la part posterior del cinturó. 




A la cuina és indispensable
per preparar el arroz.



Passejar pels carrers comercials de les grans ciutats a l’estiu, pot suposar que t’emportis a casa diversos exemplars de plàstic, aquests són utilitzats per promocionar articles, botigues, restaurants, etc .... 



Petits Uchiwa són utilitzats com postals i són enviades per correu amb missatges per a familiars i amics. 




Els actuals Uchiwa s’han convertit, a més de ser un artefacte contra la calor, en veritables objectes de decoració. Kyo Uchiwa Aiba són artesans que porten confeccionant-los des de 1689, 325 anys instal•lats a Kyoto des d'on han realitzat adorables ventalls rígids amb diferents formes i decoracions molt diverses. Des de 18 Euros fins a prop de 900 euros és la seva gamma de preus per a exemplars en els quals s’utilitzen diverses tècniques: tallat i tenyit a mà, impressió en bloc, dibuix manual de paisatges, poesies Waka o Haiku cal•ligrafiats manualment, etc .... 




水 うちわ (Mizu Uchiwa) 



Aquest ventall és una variant de d’anterior, originaris de la prefectura de Gifu, es confeccionen fa més de 1300 anys, amb canya de bambú i paper Kanpishi que està fet amb fibres i escorces d’una planta anomenada Daphne odora i que posteriorment és envernissat per impermeabilitzar-lo i aconseguir en efecte de transparència.


 Abans de ventar es submergeix en aigua i en usar-ho unes fines gotes augmenten l’efecte de frescor.



Podeu veure en aquests dos breus vídeos, com l’utilitzen. 


扇子 (Sensu) el ventall plegable.


Es baralla la idea que va ser inventat com a ornament de la indumentària per a celebracions religioses i de la cort, com coronacions i matrimonis palatins. Que després va passar a ser part usual en els complements de la indumentària tant per a homes com per a dones de la cort imperial. 
Els primers van ser confeccionats amb dos tipus de fusta, si el ventall era per a una persona major de 16 anys, s’usava fusta de gran qualitat d’un arbre semblant al xiprer anomenat hinoki, si el propietari era una persona menor, la fusta utilitzada era la de la Cryptomeria (sugi en japonès) per la seva resistència, i en els dos casos acabats amb paper fet a mà, depenent del rang del seu propietari, el ventall tenia més o menys làmines sent els més luxosos per a la família imperial. El de l'Emperadriu podia tenir entre 25 i 38 varetes i es decoraven amb imatges de pruneres, camèlies, pins o crisantems. La resta de la cort podia usar ventalls decorats amb ocells o flor de cirerer. Les varetes estaven unides amb fils de seda de colors a concordança amb els colors dels dibuixos. 

En el període Heian (794-1185) es va estendre el seu ús. 
Els actors de teatre Noh,

els ballarins dels principals temples Shintō com el d'Ise, Kasuga i Kitano per a la cerimònia anomenada Kagura,






les geishes, maikos i geikos, etc ...



els van introduir dins de les anomenades arts escèniques. 
Un petit ventall de tres varetes i paper de textura gruixuda es va introduir en la cerimònia del te, però només era usat com "safata" per als dolços. 
Al segle XII ja existia el gremi dels constructors de ventalls, atès que el seu ús es va estendre per totes les classes socials. 



Grans pintors i cal•lígrafs els van decorar amb les seves obras.




Des dels emperadors fins als servents els posseïen i això va derivar en haver de crear un codi d’etiqueta per al seu ús, per exemple: 
El ventall es podia portar obert al carrer, però en entrar en una casa aliena el correcte era guardar-lo a la màniga. Només es permetia ventar-se a les cases de persones molt properes, com familiars o amics íntims. En cap cas ningú podia ventar-se davant d’un Ikebana, això hagués representat una gran falta de respecte. Els servents tenien permís per obrir-lo en qualsevol circumstància per rebre ordres dels seus amos, sempre que es produís proximitat entre ells, el servent hauria tapar-se la boca amb el ventall. 



Segueix formant part de la indumentària masculina de noces, en els ritus sintoista.



Actualment homes


i dones del país nipó segueixen usant-lo amb regularitat, a les botigues especialitzades solen tenir un aparador per a models femenins, que són més colorits,

 i de models masculins, que són mes sobris.


 A més de comprar un ventall, també es pot comprar una bonica i útil funda per a ells. 


Ara entrarem en els ventalls de guerra, els utilitzats pels samurai i les dones de la seva família, així com per les Kunoichi (dones Ninja). 



军 配 (Gunbai) 


Utilitzats per oficials d’alt rang en la batalles, a partir del segle XI, eren fixos i estaven fets amb fusta massissa, metall o els dos materials combinats. La seva utilitat va ser vària, així tant servia per defensar-se de les fletxes, com per tapar-se del sol, com era usat per enviar senyals a les tropes depenent de la posició en què l’oficial ho col•locava. 




Actualment és utilitzat pels àrbitres de Sumo, amb ell s’assenyala al vencedor del combat. 




鉄 扇 (Tessen) 


Al segle XII apareixen els ventalls utilitzats per a la defensa i atac dels que ja us parli en l’entrada de les Onna Bugeisha. Confeccionats de manera que semblessin un ventall plegable comú, la realitat és que eren una útil arma que era fàcil de camuflar entre la indumentària de l’època. Els seus 8 o 10 varetes eren contundents plaques de metall, útils tancats com a arma llancívola, o per colpejar i útils oberts per esquivar fletxes, dards enverinats i cops d’espasa.

 El seu ús era ensenyat a les escoles de lluita passant a ser un art marcial anomenat Tessenjutsu que avui dia encara es practica en forma esportiva.


军 扇 (Gunsen) 


Semblants als ja nomenats tessen, però amb la diferència que la seva part metàl•lica era únicament els radis que subjectaven les varetes, així que oberts tenien l’aparença d’un bonic i inofensiu ventall. Llautó o bronze en els radis interiors i metalls fins o fusta per als exteriors els feien lleugers però consistents a la vegada, així que tant van servir com a arma de defensa com ventall comú.





I per acabar comentar a nivell general que tant al Japó,



Corea,


Xina


i Espanya,


formen part de la cultura i que els podem veure en una gran quantitat de representacions folklòriques. 

Aquest és el meu "arsenal japonès" particular. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada