Translate, Traducetelo

dijous, 27 de març del 2014

IZAKAYAS

Con esta entrada estreno etiqueta nueva. Posiblemente debería llamarse “Gastronomía Japonesa” pero sospecho que esto llevaría a engaño a algún lector, cosa que no es mi intención, pues considero que para escribir sobre gastronomía se debe tener una base y unos conocimientos que yo no poseo, pero como tengo la intención de hacer varias entradas comentando cosas sobre lo que se come en el país Nippon, voy a “bautizar” la entrada, simplemente como   “Soba, Sushi, Udon, Mochi y otros placeres”.

Probablemente, lo correcto sería empezar por la historia de la alimentación en el país Del Sol Naciente, pero voy a saltarme el tema por el momento, e ir directamente a hablar de lo que son los Izakayas y que se toma en ellos. 


Un Izakaya es un local donde se sirven bebidas alcohólicas que se acompañan de pequeñas porciones de comida, usualmente para compartir, vamos lo que llamaríamos tasca, taberna o bar de tapas y en los países anglosajones un pub. 
Estos locales suelen ser muy acogedores, decorados al estilo japonés aunque también hay mesas y sillas occidentales, suelen tener un extenso horario nocturno.





Los hay con las modalidades “Nomihodai” (comer todo lo que se pueda) y “Tabehodai” (beber todo lo que se pueda) por un precio fijo en el plazo de dos horas aproximadamente. 

En las empresas japonesas existe una costumbre llamada Nomikai (reunión para beber) que suele realizarse los jueves. Jefes y empleados, todos juntos, después de la jornada laboral suelen reunirse en un Izakaya para potenciar las relaciones personales entre empleados de diferente escalafón. 
También es frecuente la reunión de grupos de amigos y de estudiantes.



 Anteriormente solo eran frecuentados por hombres, actualmente también las mujeres disfrutan de veladas divertidas allí.    
Coloquialmente también se los conoce como a Akachōchin (farol rojo), haciendo referencia a las linternas de papel que se encuentran en las entradas.





Las bebidas mas habituales que allí se pueden tomar son:  sake,  biru (cerveza), vino, whisky, shōchū,  chūhai y cócteles. 
En cuanto a la comida, se pueden degustar: tsukemono  (encurtidos), yakitori y kushiyaki (brochetas de pollo, carne o vegetales a la parrilla),  tofu, edamame (judías de soja hervidas), sardinitas fritas, karaage (pollo frito o rebozado del tamaño de un bocado), etc…. No se suele servir ni fideos ni arroz puesto que a los japoneses no les gusta comerlos bebiendo alcohol.






En la actualidad podemos encontrar Izakayas en diferentes ciudades cosmopolitas de todo el mundo.

Ahora os quiero hablar de una cadena de restaurantes existentes en varias ciudades de la Península Ibérica, los UDON.




En Barcelona, Sant Cugat, Madrid, Mataró, Sabadell, Zaragoza, Bilbao, Terrassa, Girona y próximamente en Tarragona, por el momento, están estos fantásticos establecimientos donde comer platos de inspiración japonesa.
La primera vez que yo comí en uno de ellos, la camarera nos preguntó si nos había gustado, cuando le contesté que la Tempura Soba que había tomado estaba igual de buena que la que había comido en Japón, ella me comentó que estaba contenta al saber que me había gustado tanto ya que ellos no eran un restaurante japonés al uso, si no que las recetas japonesas las adaptaban al gusto occidental. Ahora que por suerte los conozco bastante más, puedo asegurar que lo que en UDON preparan para el deguste de sus clientes es algo más que eso, sus chefs y su equipo directivo elaboran y diseñan platos con una materia prima excelente, que no dan por buenos hasta después de haber pasado por muchas pruebas. Personalmente he asistido a dos catas previas al lanzamiento de algunos de sus platos. Para ellos prima la opinión de los cliente, como debe ser, al final somos los que los consumiremos ¿no es cierto?  

Ahora con motivo del décimo aniversario de la apertura de su primer local, y hasta el 30 de junio tienen en su carta DIEZ IZAKAYAS. Tomando el nombre de los locales japoneses de los que hemos estado hablando en esta entrada, han elaborado diez “tapas” deliciosas, originales, preparadas y presentadas con mucho mimo, que os recomiendo de todo corazón. Si es que tenéis la posibilidad de acercaros a un UDON, unos tomates cherry en tempura con mayonesa japonesa de wasabi,  que son toda una explosión de sabor; unos apetecibles noodle rolls con pollo marinado, mezcla de lechugas frescas, aguacate, sésamo y salsa mayonesa con mostaza y miel; unas finas y mas que tiernas  tiras de calamar tempurizado con una genial mezcla de mayonesa japonesa de ajo y kimuchi no moto; una mini Okonomiyaki con pollo marinado, con unos interesantes chips de shiitake frito, mayonesa japonesa y salsa okonomiyaki; un exótico taco de buey con berenjena y salsa de miso, sobre tortitas con salsa yakitori; 


así como una deliciosa mini burger de ternera con setas shiitake, hoja de roble, mayonesa japonesa, queso cremoso, salsa yakitori y alga nori; excelente platillo de curry con mini meatballs de carne de vacuno y cerdo con shiitake, zanahoria y arroz; un inolvidable tartar de salmón marinado con una finísima crema de brócoli con Dashi y huevas de salmón; un sabroso dado de salmón marinado con tomate concasse, huevas de trucha, brotes de alfalfa y aceite de ajo y perejil; y un alucinante tartar de pulpo con shichimi togarashi y crema de patata y huevas de trucha, 


os esperan junto a la carta y menús habituales.

KAMPAI ITADAKIMASU, SALUD Y BUEN PROVECHO.


Amb aquesta entrada estreno etiqueta nova. Possiblement s’hauria de dir "Gastronomia Japonesa" però sospito que això portaria a engany a algun lector, cosa que no és la meva intenció, ja que considero que per escriure sobre gastronomia s’ha de tenir una base i uns coneixements que jo no posseeixo, però com tinc la intenció de fer diverses entrades comentant coses sobre el que es menja al país Nippon, vaig a "batejar" l’entrada, simplement com a "Soba, Sushi, Udon, Mochi i altres plaers".

Probablement, el correcte seria començar per la història de l’alimentació al país del Sol Naixent, però vaig a saltar el tema de moment, i anar directament a parlar del que són els Izakayas i que es pren en ells. 



Un Izakaya és un local on se serveixen begudes alcohòliques que s’acompanyen de petites porcions de menjar, usualment per compartir, aquí en diríem taverna o bar de tapes i als països anglosaxons seria un pub. 
Aquests locals solen ser molt acollidors, decorats a l’estil japonès encara que també hi ha taules i cadires occidentals, solen tenir un extens horari nocturn.




 N’hi ha amb les modalitats "Nomihodai" (menjar tot el que es pugui) i "Tabehodai" (beure tot el que es pugui) per un preu fix en el termini de dues hores aproximadament.

A les empreses japoneses hi ha un costum anomenada Nomikai (reunió per beure) que  sol realitzar-se els dijous. Caps i empleats, tots junts, després de la jornada laboral solen reunir-se en un Izakaya per potenciar les relacions personals entre treballadors de diferents escalafó.
També és freqüent la reunió de grups d’amics i d’estudiants.



Anteriorment només eren freqüentats per homes, actualment també les dones gaudeixen de vetllades divertides allí.
Col•loquialment també se’ls coneix com a Akachōchin (fanal vermell), fent referència a les llanternes de paper que es troben a les entrades. 





Les begudes més habituals que s’hi poden prendre són: sake, biru (cervesa), vi, whisky, shōchū, chūhai i còctels.
En quant al menjar, es poden degustar: tsukemono (adobats), yakitori i kushiyaki (broquetes de pollastre, carn o vegetals a la graella), tofu, edamame (mongetes de soja bullides), sardinetes fregides, karaage (pollastre fregit o arrebossat de la mida d’un mos), etc .... No s’acostuma a servir ni fideus ni arròs ja que als japonesos no els agrada menjar-ne bevent alcohol.






Actualment podem trobar Izakayas en diferents ciutats cosmopolites de tot el món.

Ara us vull parlar d’una cadena de restaurants existents en diverses ciutats de la Península Ibèrica , els UDON .




A Barcelona, Sant Cugat, Madrid, Mataró, Sabadell, Saragossa, Bilbao  Terrassa, Girona i properament a Tarragona, de moment, estan aquests fantàstics establiments on menjar plats d’inspiració japonesa .
La primera vegada que jo vaig menjar en un d’ells, la cambrera ens va preguntar si ens havia agradat, quan li vaig contestar que la Tempura Soba que havia pres estava igual de bona que la que havia menjat al Japó, ella em va comentar que estava contenta en saber que m’havia agradat tant ja que ells no eren un restaurant japonès a l’ús, sinó que les receptes japoneses les s’adaptaven al gust occidental. Ara que per sort els conec bastant més, puc assegurar que el que en UDON preparen per al degusti dels seus clients és més que això, els seus xefs i el seu equip directiu elaboren i dissenyen plats amb una matèria primera excel•lent, que no donen per bons fins després d’haver passat per moltes proves. Personalment he assistit a dos tasts prèvies al llançament d’alguns dels seus plats. Per a ells prima l’opinió del client, com ha de ser, al final som els que els consumirem oi?

Ara amb motiu del desè aniversari de l’obertura del seu primer local, i fins al 30 de juny tenen en la seva carta DEU IZAKAYAS.
Prenent el nom dels locals japonesos dels que hem estat parlant en aquesta entrada, han elaborat deu "tapes" delicioses, originals, preparades i presentades amb molta cura, que us recomano de tot cor. Si és que teniu la possibilitat d’acostar-vos a un UDON, uns tomàquets cherry en tempura amb maionesa japonesa de wasabi, son tota una explosió de sabor; uns desitjables noodle rolls amb pollastre marinat, barreja d’enciams fresques, alvocat, sèsam i salsa maionesa amb mostassa i mel; unes fines i mes que tendres tires de calamar tempurisat amb una genial barreja de maionesa japonesa d’all i kimuchi no moto; una mini okonomiyaki amb pollastre marinat, amb uns interessants xips de shiitake fregit, maionesa japonesa i salsa okonomiyaki; un exòtic taco de bou amb albergínia i salsa de miso, sobre tortitas amb salsa yakitori; 

així com una deliciosa mini burger de vedella amb bolets shiitake, fulla de roure, maionesa japonesa, formatge cremós, salsa yakitori i alga nori; excel•lent plat de curri amb mini meatballs de carn de boví i porc amb shiitake, pastanaga i arròs; un inoblidable tàrtar de salmó marinat amb una finíssima crema de bròquil amb Dashi i ous de salmó; un saborós dau de salmó marinat amb tomàquet concasse, ous de truita, brots d’alfals i oli d’all i julivert; i un al•lucinant tàrtar de pop amb shichimi togarashi i crema de patata i ous de truita; 



 us esperen al costat de la carta i menús habituals.

KAMPAI ITADAKIMASU, SALUT I BON PROFIT.




dijous, 20 de març del 2014

La mujer japonesa y el sol

Días atrás en mi pagina de FACEBOOK puse esta foto y comentaba que a la mujer japonesa no le gusta mucho que le de el sol, vamos a averiguar el por que. 



Antiguamente en Europa y otros muchos lugares del planeta, tener la piel blanca era sinónimo de ostentar una posición social alta, a tal punto llegaba la obsesión de las damas de estar lo mas lívidas posibles que ingerían, a diario, vinagre y zumo de limón con el convencimiento que estos productos aclaraban su piel.
Los tiempos han cambiado y ahora muchas mujeres se tuestan bajo los rayos del sol o bajo los aparatos de rayos UVA para estar lo mas morenas posibles, pero no es así, por el momento, en Japón.

Desde el período Nara (710-794), las japonesas de clase alta comenzaron a maquillarse el rostro, las orejas, el cuello y parte del escote, con polvos blancos. El color blanco era símbolo de decoro en el país donde nace el sol. Existe un refrán antiguo que reza 色の白いは七難隠す y que se traduce como "la piel blanca cubre los siete defectos".
En el período Edo (1603-1868), se extendió la costumbre del maquillaje también en las clases populares. A mitad del periodo Edo, se empezó a fomentar el tener una piel bien cuidada y sin impurezas.  Las nipponas se acostumbraron a cuidar su piel y a estar bien maquilladas desde primera hora de la mañana hasta la hora de acostarse, incluyendo las horas dedicadas al baño. Esto las obligaba a maquillarse y desmaquillarse varias veces al día, así como a hidratar la piel correctamente. Tratamientos naturales contra el acne y las manchas y las arrugas ya eran frecuentes en aquella época.  
Durante largo tiempo ellas utilizaron el maquillaje  blanco para mostrar decoro y modestia. 

En las tres ciudades más importantes de entonces, Edo (actual Tokio), Kioto y Osaka, algunas damas empezaron a incorporar, en ocasiones especiales,  el color negro y el rojo a los blancos maquillajes. Tomando la estética de los actores de Kabuki  y las Geishas.




Rojo para resaltar los labios, las mejillas, las orejas y los ojos, y negro para los ojos y cejas.

En la mitad de la era Meiji (1868-1912), y por la influencia occidental, se amplio la gama cromática en el maquillaje, sustituyendo paulatinamente el blanco por el llamado “color piel”. 
El maquillaje al estilo occidental se implantó al finalizar la Segunda Guerra Mundial, lápiz de labios de diferentes colores, sombras para ojos, mascaras de pestañas, etc…empezaron a comercializarse en todo el país, pero aunque sus colores fueran cambiando, las japonesas seguían concientes que un cutis sano y bien cuidado era lo esencial, así que había que seguir evitando las impurezas, manchas y arrugas. 
Desde los años ochenta existen dos tendencias bien diferenciadas, hay mujeres que prefieren un maquillaje más cargado con un color más oscuro, como de bronceado, y las que siguen prefiriendo un aspecto mas natural, pero tanto las unas como las otras priman la salud de su piel. Conocedoras de los grandes efectos que los rayos ultravioletas del sol causan en su dermis al tener mayor cantidad de melamina que los occidentales, no es de extrañar que al salir a la calle el protector solar sea imprescindible, así como imprescindible es cualquier complemento que les proteja de las radicaciones solares, sombrillas, 



guantes,


sombreros,



viseras,




manguitos,




etc… todo es poco para evitar una mancha o una arruga en la cara y en el cuerpo.  
  




Y como hay un dicho muy castellano que reza: “Donde fueres haz lo que vieres”  yo lo seguí en la medida de lo posible. 





Dies enrere en la meva pagina de FACEBOOK vaig posar aquesta foto i comentava que a la dona japonesa no li agrada molt que li doni el sol, anem a esbrinar el per que.


Antigament a Europa i molts altres llocs del planeta, tenir la pell blanca era sinònim d’ostentar una posició social alta , a tal punt arribava l’obsessió de les dames d’estar el més lívides possibles que ingerien , diàriament , vinagre i suc de llimona amb el convenciment que aquests productes aclarien la seva pell .
Els temps han canviat i ara moltes dones es torren sota els raigs del sol o sota els aparells de raigs UVA per estar el més morenes possibles , però no és així , de moment , al Japó .

Des del període Nara ( 710-794 ) , les japoneses de classe alta van començar a maquillar-se la cara , les orelles , el coll i part de l’escot , amb pols blanca . El color blanc era símbol de decor en el país on neix el sol . Hi ha un refrany antic que diu 色 の 白い は 七難 隠すi que es tradueix com "la pell blanca cobreix els set defectes" .
En el període Edo (1603-1868) , es va estendre el costum del maquillatge també en les classes populars . A meitat del període Edo , es va començar a fomentar el tenir una pell ben cuidada i sense impureses . Les nipponas es van acostumar a cuidar la seva pell i a estar ben maquillades des de primera hora del matí fins a l’hora d’anar a dormir , incloent-hi les hores dedicades al bany . Això les obligava a maquillar-se i desmaquillar diverses vegades al dia , així com ha hidratar la pell correctament . Tractaments naturals contra l’acne i les taques i les arrugues ja eren freqüents en aquella època .
Durant molt de temps elles van utilitzar el maquillatge blanc per mostrar decor i modèstia .

En les tres ciutats més importants de llavors , Edo ( actual Tòquio) , Kyoto i Osaka , algunes dames van començar a incorporar , en ocasions especials , el color negre i el vermell als blancs maquillatges . Prenent l’estètica dels actors de Kabuki i les Geishes .




Vermell per ressaltar els llavis , les galtes , les orelles i els ulls , i negre per als ulls i celles .

En la meitat de l’era Meiji (1868-1912) , i per la influència occidental , es va ampliar la gamma cromàtica en el maquillatge , substituint gradualment el blanc per l’anomena’t " color pell" .
El maquillatge a l’estil occidental es va implantar en finalitzar la Segona Guerra Mundial , llapis de llavis de diferents colors , ombres per a ulls , màscares de pestanyes , etc ... es van començar a comercialitzar a tot el país , però encara que els seus colors fossin canviant , les japoneses continuaven conscients que un cutis sa i ben cuidat era l’essencial , així que calia seguir evitant les impureses , taques i arrugues .
Des dels anys vuitanta hi ha dues tendències ben diferenciades , hi ha dones que prefereixen un maquillatge més carregat amb un color més fosc , com de bronzejat , i les que segueixen preferint un aspecte més natural , però tant les unes com les altres primen la salut de la seva pell . Coneixedores dels grans efectes que els raigs ultraviolats del sol causen en el seu dermis en tenir major quantitat de melamina que els occidentals , no és d’estranyar que en sortir al carrer el protector solar sigui imprescindible , així com imprescindible és qualsevol complement que els protegeixi de les radicacions solars , para-sols, 




guants,
 barrets,



 viseres,



maneguets,



etc... tot és poc per evitar una taca o una arruga a la cara i al cos. 





I com hi ha una dita molt castellana que diu: "Donde fueres haz lo que vieres " jo ho vaig seguir en la mesura del possible.