Los Ainu

En català desprès de les fotos

Si nos preguntaran si el caballero de la foto nº 1 nos parece japonés o no, ¿qué contestaríamos? pues la mayoría diríamos que no ¿verdad?, pero esto seria una respuesta incorrecta, porque con toda seguridad su estirpe estaba ya en Japón muchos siglos antes que los antepasados de los que si consideraríamos japoneses sin ninguna duda.

El caballero de la foto nº 1 es un japonés del grupo étnico de los Ainu o también denominados Ezo (foto 2 y 3). Los Ainu tienen características genéticas propias que los diferencian del resto de los pobladores de  Japón. Estos últimos, tras análisis del ADN, se demuestra que están, genéticamente, mas cercanos a los pobladores de China y Corea que de los Ainu. Esto sería debido  al movimiento migratorio sucedido hacia el 2.300 A.C. llamado Yayoijin, donde chinos y coreanos atravesaron el Mar de Japón y se instalaron en el archipiélago y de posteriores migraciones durante el tiempo. 

De los Ainu se desconoce su origen, aunque la teoría mas factible es que son descendientes directos de los primeros pobladores de Asía y que llegaron al archipiélago durante la ultima glaciación hace mas de 18.000 años. Hallazgos geológicos y arqueológicos refuerzan esta teoría.  Así mismo en los años 70 tras diversas pruebas se pudo comprobar científicamente que los Ainu y los Quechuas de Perú comparten un 99% de coincidencia genética.

Actualmente podemos encontrarlos en  Hokkaido, aunque antiguamente podrían haber ocupado también las islas Kurils,  Sakhalin y el norte de Honshu. En la actualidad son pocos los Ainu de pura sangre, 150.000 sería una cifra aproximada y cerca de 50.000 con uno de sus dos progenitores. Pero estos datos son difíciles de confirmar puesto que muchos japoneses descendientes de los Ainu, lo ocultan por temor al racismo, dado que en el siglo pasado eran vistos como una cultura poco evolucionada y primitiva en comparación a la exquisita cultura japonesa (foto 4, 5 y 6). Podríamos compararlo a la situación en los EEUU con los nativos americanos (los indios). Como es comprensible los Ainu han estado en contacto social con otros pueblos y por matrimonio se han ido mezclando con otras poblaciones como la rusa y la japonesa de las tierras del sur. 

Ainu en su idioma significa “humano”, porque ellos tenían su propio idioma, su propia religión y su propia cultura. El principal problema de esta cultura, para su preservación,  es que su lenguaje no es escrito, todas las tradiciones, conocimientos e historias han tenido que ser transmitidas oralmente de generación en generación y esto junto con la presión de la cultura japonesa, la fue debilitado (foto 7,8,9,10 y 11).

Pero ahora la estatua de Kotankorukuru (foto 12) nos da la bienvenida a Porotokotan, que es el museo antropológico de los Ainu (foto 13). En un bello paraje rodeado de un frondoso bosque y del lago Poroto Kotan, en Hokkaido. Allí se muestran todos los detalles de la vida cotidiana y de su cultura antes de la integración a Japón a mitades del siglo XIX a fin de que no se pierda en el olvido (foto 14, 15, 16 y 17). Allí podemos descubrir que los Ainu eran de complexión musculosa y de piel oscura, parecida a los europeos mediterráneos. Con cabello ondulado y grueso, bastante peludos por todo el cuerpo. Con ojos normalmente marrones pero también los había con ojos azules y verdes. Pescadores, recolectores y cazadores, se alimentaban de venado, zorro, lobo, caballo, oso y tejón, que cazaban con arco y flechas envenenadas, así como de hierbas, raíces, frutas y verduras y de cangrejos, ostras y pescado. Ellos nunca comieron el pescado crudo. Las mujeres comían con cucharas de madera y los hombres tras utilizar unos utensilios para apartarse el bigote, lo hacían con palillos.

Su indumentaria era confeccionada con corteza de olmo (foto 18)  y con la piel de los animales que cazaban. Sus zapatos eran de piel de salmón.

El hombre, al alcanzar determinada edad dejaba de afeitarse, dejándose grandes bigotes y barbas. La mujer al llegar a la pubertad se tatuaba la boca, los brazos y en ocasiones la frente, con ceniza de corteza de abedul, entonces estaba ya lista para casarse (foto 19 y 20).

Primero sus tierras fueron ocupadas por los soldados japoneses fieles al shogun Tokugawa, que perseguidos por los soldados que combatían por la restauración del emperador se replegaron en la isla antiguamente llamada Ezo, ahora Hokkaido, donde formaron la efímera Republica de Ezo. Tras la Guerra  Boshin y la disolución de la republica se produjo a la vez la asimilación forzosa del pueblo Ainu a la nación japonesa en la llamada Restauración Meiji. Se les aplicó la Doka seisaku, por la cual se les impuso la cultura japonesa al extremo de tener que utilizar, incluso, nombres japoneses para su recién nacidos.  La relación entre los dos pueblos fue en cierto punto tirante y en 1973 los ainu se reunieron en asamblea para reclamar sus derechos culturales. En junio de 2008 el parlamento nipón aprobó por unanimidad una resolución en la que los reconocía como “un pueblo indígena con su propia lengua, religión y cultura”. Actualmente cuentan con participación propia en el parlamento japonés.

En las primeras secuencias de la película de dibujos animados, La Princesa Mononoke, del director Miyazaki, se puede apreciar parte de la cultura Ainu, ya que su protagonista, el príncipe Ashitaka pertenece a ese pueblo (foto 21).

FOTO 1

FOTO 2

FOTO 3

FOTO 4

FOTO 5

FOTO 6

FOTO 7

FOTO 8

FOTO 9

FOTO 10

FOTO 11

FOTO 12

FOTO 13

FOTO 14

FOTO 15

FOTO 16

FOTO 17

FOTO 18

FOTO 19

FOTO 20

FOTO 21

Si ens preguntessin si el home de la foto número 1 ens sembla japonès o no, què contestaríem? doncs la majoria diríem que no oi?, però això seria una resposta incorrecta, perquè de ben segur la seva estirp estava ja al Japó molts segles abans que els avantpassats dels que si consideraríem japonesos sense cap dubte.

El home de la foto n º 1 és un japonès del grup ètnic dels Ainu o també anomenats Ezo (foto 2 i 3). Els Ainu tenen característiques genètiques pròpies que els diferencien de la resta dels pobladors del Japó. Aquests últims, després de anàlisi de l'ADN, es demostra que estan, genèticament, més propers als pobladors de la Xina i Corea que dels Ainu. Això seria a causa del moviment migratori succeït cap el 2.300 A.C. anomenat Yayoijin, on xinesos i coreans van travessar el Mar del Japó i es van instal · lar a l’arxipèlag i de posteriors migracions durant el temps.

Dels Ainu se’n desconeix l’origen, encara que la teoria més factible és que són descendents directes dels primers pobladors d'Àsia i que van arribar a l’arxipèlag durant l’ultima glaciació fa més de 18.000 anys. Troballes geològics i arqueològiques reforcen aquesta teoria. Així mateix en els anys 70 després de diverses proves es va poder comprovar científicament que els Ainu i els Quítxues del Perú comparteixen un 99% de coincidència genètica.

Actualment els podem trobar a Hokkaido, encara que antigament podrien haver ocupat també les illes Kurils, Sakhalin i al nord de Honshu. En l’actualitat són pocs els Ainu de pura sang, 150.000 sería una xifra aproximada i prop de 50.000 amb un dels seus dos progenitors. Però aquestes dades són difícils de confirmar ja que molts japonesos descendents dels Ainu, l’oculten per por al racisme, atès que en el segle passat eren vistos com una cultura poc evolucionada i primitiva en comparació a d’exquisida cultura japonesa (foto 4, 5 i 6). Podríem comparar-ho a la situació en els EEUU amb els nadius americans (els indis). Com és comprensible els Ainu han estat en contacte social amb altres pobles i per matrimoni s’han anat barrejant amb altres poblacions com la russa i la japonesa de les terres del sud.

Ainu en el seu idioma significa "humà", perquè ells tenien el seu propi idioma, la seva pròpia religió i la seva pròpia cultura. El principal problema d’aquesta cultura, per a la seva preservació, és que el seu llenguatge no és escrit, totes les tradicions, coneixements i històries han hagut de ser transmeses oralment de generació en generació i això juntament amb la pressió de la cultura japonesa, la va anar debilitat (foto 7,8,9,10 i 11).

Però ara l’estàtua de Kotankorukuru (foto 12) ens dóna la benvinguda a Porotokotan, que és el museu antropològic dels Ainu (foto 13). En un bell paratge envoltat d’un frondós bosc i del llac Poroto Kotan, a Hokkaido. Allà es mostren tots els detalls de la vida quotidiana i de la seva cultura abans de la integració al Japó a meitats del segle XIX per tal que no es perdi en l’oblit (foto 14, 15, 16 i 17). Allà podem descobrir que els Ainu eren de complexió musculosa i de pell fosca, semblant als europeus mediterranis. Amb cabell ondulat i gruixut, bastant peluts per tot el cos. Amb ulls normalment marrons però també n’hi havia amb ulls blaus i verds. Pescadors, recol · lectors i caçadors, s’alimentaven de cérvol, guineu, llop, cavall, ós i teixó, que caçaven amb arc i fletxes enverinades, així com d’herbes, arrels, fruites i verdures i de crancs, ostres i peix. Ells mai van menjar el peix cru. Les dones menjaven amb culleres de fusta i els homes després d’utilitzar uns estris per apartar-se el bigoti, ho feien amb palets.

La seva indumentària era confeccionada amb escorça d’om (foto 18) i amb la pell dels animals que caçaven. Les seves sabates eren de pell de salmó.

L’home, en assolir determinada edat es deixava d’afaitar, deixant–se grans bigotis i barbes. La dona en arribar a la pubertat es tatuava la boca, els braços i de vegades el front, amb cendra d’escorça de bedoll, llavors estava ja a punt per casar-se (foto 19 i 20).

Primer les seves terres van ser ocupades pels soldats japonesos fidels al shogun Tokugawa, que perseguits pels soldats que combatien per la restauració de l’emperador es van replegar a l’illa antigament anomenada Ezo, ara Hokkaido, on van formar l’efímera República de Ezo. Després de la Guerra Boshin i la dissolució de la república es va produir al mateix temps l’assimilació forçosa del poble Ainu a la nació japonesa en l’anomenada Restauració Meiji. Es va aplicar la Doka seisaku, per la qual es va imposar la cultura japonesa a l’extrem d’haver d’utilitzar, fins i tot, noms japonesos per els seus nadons. La relació entre els dos pobles va ser en cert punt tirant i en 1973 els ainu es van reunir en assemblea per reclamar els seus drets culturals. El juny de 2008 el parlament nipó va aprovar per unanimitat una resolució en la qual els reconeixia com "un poble indígena amb la seva pròpia llengua, religió i cultura". Actualment compten amb participació pròpia al parlament japonès.

En les primeres seqüències de la pel · lícula de dibuixos animats, La Princesa Mononoke, del director Miyazaki, es pot apreciar part de la cultura Ainu, ja que el seu protagonista, el príncep Ashitaka pertany a aquest poble (foto 21).