Translate, Traducetelo

dijous, 5 de setembre del 2013

Hachikō ハチ公

En castellano después del texto en catalán.
Molts de nosaltres varem saber de la història d’aquest fidel gos a través de la pel•lícula nord-americana del 2009 " Hachikō a dog’s story ( Sempre al teu costat , Hachikō ) ".


Richard Gere dóna vida al professor Parker Wilson propietari d'Hachikō , l’acció passa a Estats Units i relata la història del professor i el seu gos. 



En realitat la pel•lícula és una versió lliure d’un altre film japonès de 1987 anomenat Hachikō Monogatari, on el relatat s’ajusta més a la realitat,



realitat que ve a ser aquesta .....

Eisaburō Ueno era catedràtic d’enginyeria agrícola a la Facultat d'Agricultura de la Universitat Imperial,

vivia amb la seva família prop de l’estació de Shibuya a Tòkio.


Acabava de morir la gossa de la família quan els van oferir un cadell de dos mesos de raça Akita Inu , el professor no el volia perquè estava massa recent la mort de la seva estimada gosseta , però la seva filla va insistir que ho acceptessin. El cadell estava a la granja de Saito Yoshikazu , on havia nascut, a Odate al nord de l’illa, a més de 630 quilòmetres de distància. En 1924 es trigaven dos dies a recórrer aquesta distància en tren, i el pobre cadell ho va fer ficat en una caixa al vagó de mercaderies, quan els servents de la casa del professor el van anar a recollir a l’estació pensaven que no havia sobreviscut al dur viatge. En arribar a casa el professor li va oferir un platet amb llet i l’animalet es va reanimar. En observar van veure que tenia un defecte en les seves potes davanteres, les tenia lleument desviades, de la manera que se li veien recordaven a kanji que representava al numero 8 八 hachi, així que van decidir anomenar-lo Hachi i kō que ve a ser com príncep. En aquest punt he de dir que hi ha una altra versió sobre la procedència del nom, sembla ser que el nom l’hi van posar a la granja on va néixer i seria Hachi per ser el vuitè en la ventrada i kō per ser mascle.
Al poc temps la filla del professor es va casar i va anar a viure a casa de la família del seu marit, el professor volia regalar-li a Hachikō però s’havia encapritxat tant del cadell que li va ser impossible separar-se’n. 

Hachikō va créixer i va començar a acompanyar al seu amo a l’estació del tren cada dia laborable, el professor el agafava per anar a la universitat. Després a la tarda tornava per esperar la seva arribada. Gairebé un any i mig amb la mateixa rutina es va fer familiar fins i tot per als comerciants dels voltants.

El 21 de maig de 1925, com cada tarda Hachikō es va dirigir a l’estació de Shibuya però el seu estimat amo no va tornar amb el tren, havia mort d’una aturada cardíaca, a la universitat mentre impartia una classe. Hachikō no retornar aquella nit a casa, ni va tornar a fer-ho. La família del professor el van anar a recollir en diverses ocasions , però el fidel can s’escapava i tornava a Shibuya , una i altra vegada. Els comerciants dels voltants commoguts per l’actitud del gos varen decidir fer-se càrrec de la seva alimentació i van començar a anomenar-lo com  Chūken Hachikō (el gos fidel Hachikō).




 Va ser tal la commoció que es va crear per la fidelitat del gos que l’abril de 1934, es va erigir una estàtua de bronze en honor seu, confeccionada per l’escultor Teru Ando.



 Es va instal•lar al costat mateix on ell esperava pacientment el retorn del seu amo. Hachikō va ser testimoni de la inauguració de la seva pròpia estàtua. Als peus de la mateixa se’l va trobar mort el 8 març 1935 un càncer i una filariasi al cor, van acabar amb la seva vida. Van ser gairebé 10 anys de pacient, fidel i inútil espera. 



A Hachikō se’l va vetllar a la sala d’equipatges de l’estació de Shibuya.



 El diari Yamato Shimbun va publicar aquesta foto on es veu a la primera fila, la segona dona des de la dreta, es Yaeko, la vídua del professor Hidesaburo Ueno. 



Al Cementiri d'Aoyama , Minmi - Aoyama , Minato - Ku , Tòquio es va instal•lar un monòlit amb el nom d'Hachikō al costat de la tomba del seu amo. 



El cos d'Hachikō va ser dissecat i exposat al Museu de Ciències Naturals de Tòquio , on encara es pot veure. 



En 1944 , amb motiu de la guerra, l’estàtua del fidel Hachikō va haver de ser fosa per a fins bèl•lics , però a l’agost de 1947 tan sols dos anys després de finalitzar la guerra, es va erigir una altra estàtua de bronze, aquesta vegada creada pel fill d’anterior autor, Takeshi Ando. Els usuaris de Shibuya seguien recordant al fidel Hachikō i van crear una societat per recaptar fons per a la nova construcció. La segona estàtua segueix estant al seu lloc i es va convertir ràpidament en un lloc de trobada per als Toquiotes. 



A l’estació de trens de la ciutat de Odate, a les rodalies de on va néixer Hachikō, hi ha una altra estàtua semblant. 



Cada 8 de març se li ret homenatge amb grans honors.





Gràcies a Hachikō , els Akita Inu són considerats com el gos nacional del Japó. Així mateix va contribuir a la salvació de la seva raça ja gairebé extingida en aquella època. La seva proesa va activar la demanda de gossos iguals a ell al país nipó. Avui en dia són molt valorats i es compten ja per milers els que formen part de famílies japoneses. 




Us deixo el link d’un resum de 5 minuts de la pel•lícula original de 1987, jo em quedo amb el tendre retrobament final.



Muchos de nosotros supimos de la historia de este fiel perro a través de la película norteamericana del 2009 “Hachikō a dog's story (Siempre a tu lado, Hachikō)”.



 Richard Gere da vida al profesor Parker Wilson propietario de Hachikō, la acción pasa en Estados Unidos y relata la historia del profesor y su perro.


En realidad la película es una versión libre de otro film japonés de 1987 llamado Hachikō Monogatari, donde lo relatado se ajusta mas a la realidad,



realidad que viene a ser esta….. 


Eisaburō Ueno era catedrático de ingeniería agrícola en la Facultad de Agricultura de la Universidad Imperial, 



 vivía con su familia cerca de la estación de Shibuya en Tokyo.




 Acababa de fallecer la perra de la familia cuando les ofrecieron un cachorro de dos meses de  raza Akita Inu, el profesor no lo quería porque aun estaba demasiado reciente la muerte de su amada perrita, pero su hija insistió en que lo aceptaran. El cachorro estaba en la granja de Saito Yoshikazu, donde había nacido, en Odate al norte de la isla, a más de 630 kilómetros de distancia. En 1924 se tardaban dos días en recorrer esa distancia en el tren, y el pobre cachorro lo hizo metido en una caja en el vagón de mercancías, cuando los sirvientes de la casa del profesor lo fueron a recoger a la estación pensaron que no había sobrevivido al duro viaje. Al llegar a casa el profesor le ofreció un platito con leche y el animalito se reanimó. Al observarlo vieron que tenía un defecto en sus patas delanteras, las tenía levemente desviadas,  de la manera que se le veían recordaban al kanji que representaba al numero 8 八 hachi, así que decidieron llamarlo Hachi y kō que viene a ser como príncipe. En este punto debo comentar que existe otra versión sobre la procedencia del nombre, parece ser que el nombre se lo pusieron en la granja donde nació y sería Hachi por ser el octavo en la camada y kō por ser macho. 

Al poco tiempo la hija del profesor se casó y se fue a vivir a la casa de la familia de su esposo, el profesor quería regalarle a Hachikō pero se había encariñado tanto del cachorro que le fue imposible separarse de él. 

Hachikō creció y empezó a acompañar a su amo a la estación del tren cada día laborable, el profesor lo tomaba para ir a la universidad. Luego por la tarde volvía para esperar su llegada. Casi un año y medio con la misma rutina se hizo familiar incluso para los comerciantes de los alrededores.

El 21 de mayo de 1925, como cada tarde Hachikō se dirigió a la estación de Shibuya pero su amado amo no regresó en el tren, había fallecido de un paro cardiaco, en la universidad mientras impartía una clase.  Hachikō no regreso esa noche a casa, ni volvió ha hacerlo. La familia del profesor lo fueron a recoger en varias ocasiones, pero el fiel can se escapaba y volvía a Shibuya, una y otra vez. Los comerciantes de los alrededores conmovidos por la actitud del perro decidieron hacerse cargo de su alimentación y empezaron a llamarle Chūken Hachikō (el perro fiel Hachikō).




Fue tal la conmoción que se creó por la fidelidad del perro que en abril de 1934, se erigió una estatua de bronce en su honor, confeccionada por el escultor Teru Ando.



Se instalo al lado mismo de donde el esperaba pacientemente el retorno de su amo. Hachikō fue testigo de la inauguración de su propia estatua. A los pies de la misma se le encontró muerto el 8 de marzo de 1935 un cáncer y una filariasis en el corazón, terminaron con su vida. Fueron casi 10 años de paciente, fiel  e inútil espera.



A Hachikō se le veló en  la sala de equipajes de la estación Shibuya.



El periódico Yamato Shimbun publicó esta foto donde se ve en la primera fila, la segunda mujer desde la derecha, a Yaeko, la viuda del profesor Hidesaburo Ueno.



En el Cementerio de Aoyama, Minmi-Aoyama, Minato-Ku, Tokio se instaló un monolito con el nombre de Hachikō al lado de la tumba de su amo. 



El cuerpo de Hachikō fue disecado y expuesto en el Museo de Ciencias Naturales de Tokio, donde aun puede verse.



En 1944, con motivo de la guerra, la estatua del fiel Hachikō tuvo que ser fundida para fines bélicos, pero en agosto de 1947 tan solo dos años después de finalizar la guerra, se erigió otra estatua de bronce, esta vez creada por el hijo del anterior autor, Takeshi Ando. Los usuarios de Shibuya seguían recordando al fiel Hachikō y crearon una sociedad para recaudar fondos para la nueva construcción. La segunda estatua sigue estando en su sitio y se convirtió rápidamente en un lugar de encuentro para los Tokiotas.



En la estación de de trenes de la ciudad de Odate, en cuyas cercanías nació Hachikō, hay otra estatua parecida.



Cada 8 de marzo se le rinde homenaje con grandes honores. 





Gracias a Hachikō, los Akita Inu son considerados como el perro nacional de Japón. Así mismo contribuyó a la salvación de su raza ya casi extinguida en esa época. Su proeza activó la demanda de perros iguales a él en el país nipón. Hoy en día son muy valorados y se cuentan ya por miles los que forman parte de familias japonesas. 




Os dejo el link de un resumen de 5 minutos de la película original de 1987, yo me quedo con el tierno reencuentro final. 

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=ETrBrX1r0Ow

2 comentaris:

  1. mucha razon, es algo que te rompe el corazon pero tambien me quedo con el final,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias por dejar su comentario Taro Tex, realmente es una historia muy emotiva.

      Elimina